La història és coneguda. L’ombrívol destí del Mar d’Aral es va segellar a principis del segle XX, quan el més prestigiós dels climatòlegs russos, Alexander Voeikov, el va definir com un «evaporador inútil». No obstant això, no va ser fins a la dècada de 1960 que aquest destí va començar a cristal·litzar davant els ulls incrèduls dels habitants de les seves ribes. La major part de l’aigua dels dos enormes rius que alimentaven l’Aral es va derivar per satisfer la demanda de reg dels cultius de cotó que la Unió Soviètica va promoure a l’Àsia Central, cosa que va destruir el delicat equilibri hidrològic del mar, que va començar a evaporar-se. Només van ser necessaris cinquanta anys d’explotació agrícola per deixar-lo al 10% de la mida. En menys temps del que es tardava a amortitzar una barca, els habitants de les ciutats pesqueres al Kazakhstan i Uzbekistan van veure com el quart mar més extens del planeta i la seva pesqueria d’aigua dolça més important s’allunyava, per deixar-los a la ruïna econòmica i humana. En uns quants anys més, l’Aral s’havia retirat tan lluny i tan ràpid dels seus ports i vores que per a les generacions nascudes a partir de la dècada dels vuitanta pescar o nedar al Mar d’Aral és només una cosa que apareix als anhels dels ancians. En només tres generacions el mar havia desaparegut.
